top of page
SOCIALS I RELI
Unitat 2: L'Europa Feudal
A l'Edat Mitjana, a partir dels segles IX-X, a l'Europa occidental s'hi va formar un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme.
El sistema feudal va tenir l'origne en el desmembrament de l'Imperi de Carlemany i en situació d'inestabilitat provocada per les invasions de normands, musulmans i hongaresos.
Els monarques, incapaós de defensar el territori, entregaven les terres (feus) a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governessin en nom seu. A canvi, aquests s'havien de convertir en els seus vassalls, jurar-los fidelitat i ajudar-los en les empreses militars.
La població, formada majoritàriament per pagesos, vivia condicionada per les guerres contínues. La seva màxima preocupació era sobreviure i molts es van convertir en serfs dels senyors feudals.
A l'Europa feudal es va desenvolupar un estil artísitic conegut com a romànic. El pes envorme de la religió cristiana en la societat feudal va originar unes manifestacions artísitques essencialment religioses.
1. El naixement de l'Europa Feudal
A partir del segle IX, a I'Europa occidentaL es va formar el feudalisme, un sistema econòmic, polític i social que va tenir els seus orígens en !a divisió de l'imperi Carolingi.
1.1. L'IMPERI DE CARLEMANY
De tots els regnes germànics que van seguir a l'Imperi Romà,
el dels francs va ser l'únic que es va mantenir unit. Un dels seus
monarques, Carlemany, va unificar gran part de les terres de l'Europa occidental es va proclamar emperador l'any 800.
Per cohesionar l'Imperi, Carlemany va elaborar Ileis (capitulars) va organitzar l'administració del territori dividint-lo en comtats governats per comtes, i marques, situades a Ies terres frontereres i governades per marquesos. Comtes i marquesos recaptaven impostos, administraven justícia i garantien la seguretat als seus territoris.
A la mort de Cariernany, l'enfrontament entre els seus succes-sors va portar a 1a divisió de l'imperi en diversos regnes (Tractat de Verdun, 843) i la inseguretat es va estendre per Europa. A més, durant els regies IX i X, una sèrie de pobles es van abatre sobre Europa i van ocasionar mort i destrucció: els nor-mands (víkings} pel nord, els musulmans pel sud els hongaresos per l'est.
1.2. ELS ORÍGENS DEL FEUDALISME
En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. No podien protegir la població, ni recaptar impos-tos, ni mantenir un exèrcit fidel i estable. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, els monar-ques van haver de buscar el suport dels nobles, amb els quals van establir un sistema de relacions personals conegut com a vassaflatge. EI vassaliatge era un pacte de fidelitat que s'establia mitjançant una doble cerirnónia: la cebrimónia d'homenatge, en què ei vas-sall, agenollat davant del rei, li prometia fidelitat, consell en el go-vern, raguda militar r econàmicar, i Ia dlinvestidura, en la qual ei rei entregava al vassall unes terres (feu) perquè les governés i ies explotés econàrnicament. Aquest va ser l'origen del feucialisme. Aixf, molts nobles es van convertir en senyors feudals, pri-mer de manera vitalícia i, gradualment, van anar transmetent el càrrec per herència ais seus fills. Per la seva banda, un senyor feudal podia cedir una part del seu feu a aitres nobles menys importants, els cavallers, perquè ei governessin i mantinguessin un petit exèrcit. Els senyors feudals es van fer gairebé independents. Els pagesos, atemorits davant la inseguretat i mancats de la protecció del rei, acudien als senyors feudals per buscar protecció.
Clica sobre la imatge i fes les activitats a EDMODO.
INVESTIGA
LA SOCIETAT ESTAMENTAL
La societat feudal era profundament desigual. Estava dividida en estaments o ordres, uns grups socials tancats i sense apenes mobilitat social, als quals es pertanyia per naixement i per a tota la vida.
Els dos primers estaments eren els privilegiats:
- La noblesa, que es dedicava a la defensa militar i a la guerra.
- El clero: capellans, monges i monjos, dedicats a !'oració i a l'Església.
Els privilegiats constituïen la minoria de la població i gaudien de tots els drets: eren els propietaris de la major part de les terres (feus), no havien de treballar, estaven exempts de pagar impostos i tenien reservats per a ells els alts càrrecs del regne.
El tercer estament estava integrat pels no privilegiats. La seva funció era treballar i mantenir els altres dos esta-ments. No tenien cap dret i estaven sotmesos a forts impostos. Segons l'activitat que duien a terme, es diferenciaven en pagesos, que eren la immensa majoria de la població, i artesans, que constituïen un sector més reduït.
2. La monarquia i la noblesa feudal
Després de la caiguda de l'imperi Carolingi, Europa va quedar dividida en un conjunt de regnes, comtats i principats, que tenien en comú el cristianisme i l'organització feudal del poder i la societat.
2.1 . UNA MONARQUIA DE DRET DIVÍ
A la cúspide de les relacions de vassallatge que caracteritza la societat feudal, s'hi situava el monarca, que era conegut com el primus inter pares, és a dir, el primer entre iguals (nobles).
L'Església cristiana havia establert durant els primers segles medievals que els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de defensar el seu regne.
Sovint, els monarques no tenien una residència fixa. Posseïen diversos castells i s'hi traslladaven per con-trolar les seves possessions.
La concepció patrimonial del regne
Els territoris que el monarca tenia sota la seva autoritat componien el seu regne i eren considerats com el seu patrimoni personal, que podia dividir o unir segons la seva conveniència.
Sovint passava que un noble es feia vassall d'un altre rei i les seves terres s'integraven en un altre regne, i que un monarca dividia el seu regne entre els seus hereus. D'aquesta manera, les fronteres dels regnes canviaven fàcilment.
Els poders reials
El monarca compartia el govern del regne amb la gran noblesa (comtes, ducs, marquesos) i les autoritats religioses principals (bisbes i abats). Tanmateix, tenia algunes atribucions exclusives:
• Dirigir campanyes militars, a les quals havien d'anar els vassalls amb els seus exèrcits (mainades) si no volien ser considerats traïdors i perdre els seus feus.
• Recaptar impostos per a guerres, coronacions, etc.
• Exercir de jutge suprem en plets, però sense interferir en els feus dels seus nobles o de l'Església.
La cúria i la cort reial
Per governar, el rei comptava amb l'ajuda de la cúria o consell reial, formada per un grup de notables (bisbes, abats, comtes ducs o marquesos), que l'aconsellaven a l'hora de prendre decisions.
El rei sempre estava envoltat per un seguici de persones que formaven la cort: família, amics i consellers.
2.2. LA NOBLESA GUERRERA
A la societat feudal, la guerra era l'activitat dels nobles i del mateix rei. Eren els únics que podien portar mes i amb aquestes armes exercir el control sobre resta de ia població.
Els cavallers
Posseir l'equipament, el cavall i les armes era molt car, i només els senyors feudals podien exercir aquest ofici: eren els cavallers, que es dedicaven a l'ofici de les armes.
Eis fills de les families nobles eren educats i entrenats com a guerrers. Primer servien com a patges i després com a escuders d'altres cavallers. Quan tenien divuit anys se'ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes: l'espasa, l'escut, els esperons ï la cota de malla.
Guerra i tornejos
Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori, per enfrontar-se a altres nobles, o per ajudar et monarca o un altre senyor a qui devien obediència.
La guerra proporcionava al vencedor terres riqueses (diners, productes, joies), que augmentaven el seu poder.
En èpoques de pau, els nobles feien tornejos entre cavallers armats per divertir-se i entrenar-se per al combat
3. Els castells medievals
3.1. EL CASTELL, LA RESIDÈNCIA DEL SENYOR
Els castells eren les residències fortificades dels senyors feudals i solien situar-se enmig dels seus territoris. Al començament, molts castells eren simples torres de fusta envoltades d'un mur o una palissada. Més tard, aquestes torres es van ampliar i es van edificar en pedra.
En temps de pau, el castell era la llar del noble, de la seva família i dels seus soldats i servents. També era un mercat d'intercanvi de productes. En temps de guerra, el castell es convertia en una fortalesa i el lloc de refugi per als habitants del feu (pagesos, artesans i ciergues).
L'espai central del castell era la torre de l'homenatge, de dos o tres pisos, que servia d'habitatge del senyor feudal i de lloc de vigilància.
Al seu voltant se situava un conjunt de patis amb edificacions: graneres, ferreria, habitatges per als servidors, forn, etc. Una muralla emmerletada i amb torres defensives protegia totes les dependències del castell.
Els castells eren austers, i el mobiliari, escàs (taules, llits, bancs, caixes de núvia). En una mateixa habitació solien dormir diverses persones. Per combatre el fred, es cobrien els terres amb catifes, es penjaven tapissos a les parets de pedra i s'encenien les llard de foc de cada estança. De nit, s'il·luminaven amb torxes.
3.2 LA VIDA QUOTIDIANA DELS NOBLES
Les activitats quotidianes del nobel que habitava el castell solien ser: inspeccionar a cavall les terres del feu, rebre els vassalls, impartir justícia, recaptar els tributs i els aliments que li lliuraven els serfs, revisar els llocs de guàrdia i l'estat de les armes i entrenar-se per al combat.
Les senyores del castell tenien cura dels fills o brodaven. També solien passejar a cavall pels boscos dels voltants acompanyades de guardian. Algunes, més refinades, s'entretenien amb la lectura o amb la música.
De vegades, la rutina es trencava amb la celebració de banquets o festes en què joglars i trobadors explicaven històries, feien jocs malabars, cantaven romanços o interpretaven petites peces musicals. Menjaven sobretot carn i bevien vi i cervesa. Agafaven el menjar amb les mans, perquè l'ús de coberts no es va generalitzar fins el segle XVI.
Una altra de les distraccions favorites era la caça. A cavall i acompanyats de serfs i de gossos, perseguien porcs senglars, cérvols o guineus i els abatien amb les llances.
També eren afeccionats a la falconeria, que consisteix a entrenar un ocell rapinyaire diürn per caçar altres ocells o mamífers petits.
La cerimònia de coronació reforçava el caràcter sagrat del rei. Imatge francesa del començament del segle XIV.
4. Les terres del feu
4.1. EL FEU
El feu estava format per les terres que el rei o un noble havia atorgat a un altre senyor feudal. Podia ser transmès per herència, però no podia ser comprat ni venut (propietat vinculada). El senyor feudal tenia autoritat plena al seu feu i gaudia d'immunitat davant del rei. EI feu constava de dues parts:
• La reserva senyorial o domini estava constituïda per les millors terres, que el senyor es reservava per a ell. Era on solia haver-hi el castell, així com els prats i els boscos propis.
• Els masos eren parcel·les de terra que el senyor lliurava a serfs o a pagesos Iiiures a canvi del pagament d'unes rendes: una part de la collita i treball a les terres de la reserva senyorial. Al feu, hi podia haver algunes parcel·les que eren propietat d'altres pagesos lliures (alous).
A més dels drets d'explotació econòmica del feu (senyoria territorial), el senyor hi podia dictar ordres, impartir justícia, controlar els serveis (ponts, molins, forns, etc.) i cobrar impostos per fer-ne ús, i imposar tri-buts (senyoria jurisdiccional).
4.2. LES RENDES SENYORIALS
Els senyors feudals vivien de les rendes que els pagesos estaven obli-gats a lliurar-los. Els pagaments solien ser aquests:
• Una part de la collita de les terres treballades pels pagesos.
• El lliurament, un cop l'any (primícia), de determinats productes, com ara porcs, paons, gallines, fruites, hortalisses...
• Uns dies de feina obligatòria a les terres o als boscos del senyor (prestacions personals).
• Una paga per la utilització del forn, ei molí, la ferreria, els ponts o altres serveis (drets de monopoli).
• Cobraments per jurisdicció (multes, impostos...).
En nom de Críst, jo i la meva esposa et lliurem a tu, Pere Grimo, i a la teva esposa i als teus fills, en el terme del castell d'Espluga, una terra perquè la conreïs i un solar per fer-vos una casa.
Quan estigui plantada i hagi crescut i doni fruit la part conreada per vosaltres, ens haureu de donar la meitat de la verema, la meitat de totes les collites que Déu ens vulgui donar i vosaltres us quedareu amb l'altra rneitat.
També ens haureu de donar una gallina un pa rodó de cens anual [...J. A més, ens haureu de donar 14 mesures de gra de civada per a la conservació de la sèquia [...].
Cartulan de Pobiet, 1181 • Què estableix aquest contracte?
• A què es compromet cadascuna de les parts?.
CONTRACTE FEUDAL
INVESTIGA
UN FEU
5. Els pagesos al món feudal
1. ELS PAGESOS DEL FEU
A la societat feudal, els pagesos eren la majoria de la població (90%) i es dedicaven a l'agricultura i a la ramaderia. Malgrat que no tenien privilegis, en podem distingir dues categories:
•Els pagesos lliures (vilans o alodials) eren propietaris de la seva terra i podien disposar lliurement de si mateixos: casar-se, abandonar el feu, dedicar-se a un ofici, etc,
• Els serfs treballaven les terres d'un senyor i no tenien llibertat personal. Com a conseqüència, no podien abandonar les terres, ni casar-se, ni deixar herència sense permís del senyor.
Els pagesos, lliures o serfs, havien de treballar durament per sobreviure. El rendiment de la terra era escàs i per no exhaurir-la practicaven la rotació biennal, anomenada també rotació anyívola, perquè cada any es conreava la meitat de les terres i l'altra meitat es deixava reposar (guaret).
Les tècniques i les eines agrícoles eren molt rudimentàries: aixades, falçs, rampins i arades senzilles.
5.2. UNA ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA
Era una agricultura de subsistència, destinada bàsicament a l'autoconsum (vivien del que produïen). Els intercanvis eren escassos i els pagesos solien fer-se ells mateixos les eines agrícoles i els productes que necessitaven. Poques vegades compraven algun producte, com ara la sal i utensilis de ferro o coure.
Conreaven, principalment, cereals per fer el pa, que constituïa l'aliment bàsic. També plantaven llegums (mongetes, cigrons...) i vinyes a les solanes. Als horts abundaven les verdures i els arbres fruiters.
6. L'Església cristiana: els clergues
6.1 L'Església regulava la vida social
L'Església mantenia la unitat dels creients i regulava la vida social i privada de tota la comunitat. Oficiava les cerimònies religioses i s'encarregava de l'ensenyament ii de l'assistència a pobres i malalts.
També prescrivia la caritat, la vida virtuosa i la donació de béns a l'Església a l'hora de la mort, així com les obligacions religioses dels creients. Aquestes consisitien a resar, anar a missa els diumenges, dejunar durant la Quaresma, conferssar-se un cop l'any i combregar per Pasqua.
També recomenava fer algun pelegrinatge als llocs sants, si era possible Roma, Jerusalem, Santiago de Compostel·la), en els quals es recordava la vida de Crist o es venerava la reliquia d'algun sant.
L'església era l'edifici central de qualsevol llogaret, poble o ciutat. Els fidels hi acudien per la missa dels diumenges, les festes, els batejos, els casaments i els enterraments. Les campanes cridaven a l'oració, advertien del perill o convocaven reunions i assemblees.
6.2. L'Església, una institució feudal
L'Església medieval, a més de posseir grans feus conreats per pagesos, tenia dret a cobrar el delme. Per mantenir el culte i el clero, tots els pagesos estaven obligats a pagar la desena part de la collita a l'Església.
L'Església es va estructurar seguint les pautes de la jerarquian feudal. A la cúspide hi havia el papa, la màxima autoriat, que reisdia a Roma. Per ajudar-lo, es va crear el Sagrat Col·legi dels Cardenalls, encarregat, també, de l'elecció del papa.
La resta del clero es dividia en dues classes:
- Clero secular, format per sacerdots, rectors i bisbes, que atenien la comunitat de creients. Les comunitats s'agrupaven en parròquies, dirigides per rectors, i un conjunt de parròquies formava una diòcesi, dirigida per un bisbe.
- Clero regular, integrat per monjos i monges dedicats a l'oració. Vivien aïllats en un monestir sota l'autoritat d'un abat o d'una abadessa, i sotmesos a una regla monàstica.
A partir de l'nay 1000 es van construir molts monestirs, que es van convertir en importants centres econòmics i de cultura.
LA VIDA ALS MONESTIRS
Un monestir era un conjunt d'edificis i de dependències (estable, graner, celler...) habitat per una comunitat religiosa que administrava les terres sota la seva jurisdicció. Aquestes propietats havien estat lliurades a l'Eslgésia pel rei o eren donacions de nobles. De la mateixa manera que qualsevol altre feu, disposava de serfs per treballar i obtenia rendes dels pagesos.
El centre del monestir era l'església, on els monjos o les monges anaven a resar diverses vegades al dia. L'oració era la seva activitat principal, perquè la vida monàstica tenia com a objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.
El conjunt d'edificis que comprenia el monestir acostumava a estar protegit per una muralla. Alguns monestirs semblaven castells fortificats i els seus abasts es comportaven com a veritables senyors feudals.
INVESTIGA: ELS MONESTIRS
LES REGLES MONÀSTIQUES
Els homes i les dones que aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i, després d'un període d'aprenentatge (noviciat), feien tres vots o promeses: d'obediència, de pobresa i de castedat. Anaven vestits amb un hàbit que els identificava.
Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, a un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques. En aquesta regla, s'hi establien les hores que s'havien de dedicar a l'oració, a la lectura dels textos sagrats i a les feines de cada monjo o monja: copiar manuscrits en llatí, conrear l'hort o tenir cura de malalts.
Fins i tot les activitats més senzilles, com ara el menjar les hores de dormir o les visites, estaven subjectes a uns horaris i a unes normes.
EL MONACAT FEMENÍ
Alguns ordes religiosos van crear també monestirs per a dones. Alguns van ser impulsats per dames de la noblesa, que oferien donatius generoso quan ingressaven a la comunitat. Generalment arribaven a ser-ne abadeses.
Els monestirs per monges no són gaire diferents dels masculins. Les monges es dedicaven a l'oració i també feien els treballs del camp. Moltes sabien llegir i escriure i treballaven a l'escriptori (scriptorium) en l'escriptura i la il·lustració de llibres. A molts monestirs hi havia infermeries i hospitals per a l'atenció dels malalts.
LA VIDA ALS MONESTIRS
En una època enq uè molt poques persones sabien llegir i escriure, els monestirs van ser centres culturals importants. Gràcies a les seves bibliotteques, es van conservar moltes obres dels autors clàssics i medievals.
A més, com que no existia la imprenta, alguns monjos es dedicaven a copiar els llibres a mà al scriptorioum i a il·lustrar-los amb miniatures delicades. També ensenyaven a llegir i a escriures.
RECURSOS PER FER EL PPT
LA VIDA ALS MONESTIRS
EL CÍSTER
EL CÍSTER
TREBALL A REALITZAR
ALTRES RECURSOS
Continguts importants que han d'aparèixer a la vostra presentació:
- En quina època es construeix el monestir i contextuarlitzar-ho.
- Qui el va constuir i què va suposar?
- Estil arquitectònic.
- Forma de vida d'un monjo del corrent benedictí.
- Què hi ha a l'actualitat al monestir.
WEBQUEST
bottom of page